No sóc modest. Estic enamorat d'aquests ulls meus petits perquè esguarden el lluny i del meu front tan alt que ho és de tant que pensa. No vull agrair res, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino (mullant la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina...) Jo no sé el que em proposo, perquè el tenir un propòsit no és fer feina. Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. De la divina ACRÀCIA, seré ara el glossador, de l'ACRÀCIA impossible en la vida dels homes que no senten desig d'una era millor. I el que pensin de mi, no m'interessa gens, no m'interessa gens, no m'interessa gens... Va entrar al món per la porta de servei. Buit el seu bagul, i un pedaç al cul... Era un bagul de paper que va omplir el temps, les dones i el port, l'amor i la mort. Era un bagul que s'endreçava poc a poc i esdevenia un vers cada record... Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge, i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... Sí... Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades, i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... Sí... Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... Sí... Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... Sí...
Per a un home prim de rostre verdós, de llavis humits i molt llargs els dits per tastar millor les dones. I no era modest. I estava enamorat dels seus ullets petits, que esguardaven el lluny i del seu front tant alt de tant com ell pensava. I no agraïa res a qui res no li ensenyava. I el que penseu d'això... no m'interessa gens, no m'interessa gens, no m'interessa gens...